El destí

El destí, el creem amb les nostres accions o ell ens condiciona les nostres accions? Us explicaré el que m’ha passat aquest cap de setmana. Divendres surto de la feina, tot va com estava previst. Sortir puntual per anar a Barcelona al concert, l’endemà matinar per anar a la despedida del Gopal i el diumenge tornar al migdia per anar a dinar a casa els avis.

Com deia divendres tot anava seguint el previst. Sortim de casa direcció a la capital, a les 7 i poc aparquem prop del Camp Nou, anem a buscar el metro i cap al Palau Sant Jordi falta gent! Tot va genial, un plim i un entrepà abans d’entrar, quan falta mitja hora per començar el concert anem a buscar els seient. Els trobem fàcilment i ens acomodem. Totes les localitats estàn amb cadires, inclús a la pista!!

El començament una mica apagat, però a mesura que va avançant el concert les cançons són més animades i decidim deixar les cadires i posar-nos en una boca per poder ballar una mica, se’ns ajunten alguns nens i pares, que com naltros, han perdut la vergonya. Quan acaba el concert cauen 4 gotes que ens refresquen la tornada. Objectiu aconseguit, aquest cop hem tornar per l’AP-7!!!

L’endemà al matí ja hem vaig aixecar una mica tard, però amb temps per anar a buscar esmorzar, omplir el dipòsit i anar cap a Platja d’Aro on la despedida de solter ja havia començat la nit anterior. Encara arribaria al dinar. En aquest moment és quan deixo de controlar el cap de setmana i paso a mans del destí. Començo a buscar la cartera per anar a omplir el dipòsit. No hi és!! Tranquilitat. Que vaig fer ahir? L’últim peatge el vaig pagar amb targeta, així que la cartera va arribar a la Selva. Miro el cotxe de dalt a baix, el bolso de la Montse, els pantalons, tauleta de nit….. ni rastre de la cartera!! Merda! em quedo sense despedida… la dono per perduda ho he regirat tot, inclús el terra del carrer i les papereres properes! Així que amb resignació, m’estiro al sofà a reflexionar, que faig? Truco als bancs per anul·lar les targetes. El Triodos només atenen de dilluns a divendres, així que deixo un missatge al contestador (encara espero resposta al cap de 2 dies) i CatalunyaCaixa hem van tenir 3 minuts amb música, pel que hi tinc passo, penjo. I ara què? Miro el Facebook, avui juguem l’últim partit de la lliga de futbol sala.

Vaig per si fa falta gent, com la línia d’enguany que no m’hi he implicat gaire, jugaré per donar descans als companys. Juguem contra els segons (nosaltres som 4rts, a dos punts d’ells). Comencem marcant 3 gols als primers 10 minuts. Entro per donar descans i ens en fa un. Comencem bé…En una jugada ràpida i de murris, saquem un fora de banda ràpidament i em trobo cara cara amb el porter. Cada cop m’assemblo més a Gudjhonsen o van Bommel, amb l’exterior envio la pilota fregant el pal, però va a fora. Marxem al descans amb un 2 a 3. Tant de cara que se’ns havia posat i ara, tot i anar per davant, toca patir. Però la segona la part la mantenim el ritme (normalment sempre ens agafa una pàjara) i marquem dos gols més. Recuperem la tranquilitat al marcador. Cap al final ens en marquen dos, i a falta d’un minut guanyem 4 a 5. Patim però mantenim aquest resultat, tot i que l’arbritre ha allargat aquest minut dos o tres més!

A les 7 fan l’entrega de trofeus. Sabem que potser hem quedat segons o tercers, però depenem del resultat dels que fins a dia d’avui (dissabte) anaven 3rs. És poc probable que perdin, doncs el rival és assequible, però juguen fora. I sorpresà!! han perdut! 2ns!!! si hem quedat segons!!! Des d’aquí FELICITAR a:

  • Kampa
  • Ivan
  • Andreu
  • Javi
  • Pibe
  • David
  • Nico
  • Juan
  • Raúl
  • Chema
  • Ádan
  • Marc
  • Miguel

TOTS ELLS HAN FET QUE EL C.E. LA SELVA DEL CAMP SIGUI SOTS-CAMPIÓ DE LA LLIGA DE FUTBOL SALA DE VALLS

Com no, un fet com aquest es mereix una celebració i ho fem a l’alemana. El Vicenç ens combida a lo que hi càpiga a la copa. Gran detall.

El cap de setmana continua, i diumenge al matí, m’aixeco ben d’hora (per ser un diumenge que no vaig a la muntanya) vaig cap al caixer amb la targeta de la Montse per treure algo de calers. Doncs em toca posar el vermut. Just estic traient els calers i em truca m’ha tieta: “tinc una senyora aqui a la botiga que ha trobat la teva cartera”. “Un minut i vinc!!!” El destí, es veu que va trobar la cartera sota el cotxe, em debia caure quan me la vaig ficar a la rinyonera. Tot intacte! així que amb la tranquil·litat de no tenir que renovar tots els carnets que hi portava, acabo el cap de setmana a Vilallonga mirant “Los Juegos del Hambre”. La peli m’ha picat el cuc, quan acabi amb el llibre del kilian, hem llegiré la trilogia.

Com us deia, fins avui creia que el destí el creavem nosaltres, però l’experiència d’aquest cap de setmana és que un petit detall incontrolable ens pot canviar un dia, o la vida completament.




Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php