Reus – Prades – Reus

Aquest diumenge passat vaig gaudir d’una marxa més. Cada cop més viciat a córrer i caminar per la muntanya, tocava la Reus – Prades – Reus.

Desprès de la presentació de l’acord entre C.E Arítjol i Obrint traça del divendres, quan arribo per recollir el dorsal ja puc possar noms, o almenys pensar: “mira, un company!”. Tot i aixecar-me a les 5, m’he entretingut i arribo a les 6:30 a Reus, temps just per buscar el Pere, l’Ernest i el Joan. També ens trobem uns quants Obrint Traça i ens fem la foto de rigor:

D'esquerra a dreta i de darrera a endavant: Joan, Ernest, Arnau, Pere, Eduard, Esio, Imma i Tell

Es preveia aigua durant tot el dia, però només plou des de l’inici fins que arribem al mirador del Picarany. Aquest tram, el Pere i jo, el fem totalment caminant, no ens deixem temptar del pique de l’Ernest de baixar de les 8 hores. Arribem al primer control fent a trote el tram de baixada que tenim abans i aprofitem per adelantar una mica i evitar taps a la pujada de la mussara. El Pere para un moment a…………. i em diu que vagi tirant, m’enganxo darrera u noi que puja prou ràpid però sense esgotar-me. Abans de trobar la carretera (on coincidim amb els ciclistes del Iron Man) el Pere ens atrapa. Arribem al segon control, i com l’altre estiro al Pere a que no perdi gaire temps. Es torna, a parar aquest cop per posar-se una goma pel genoll. Quan arribo al control del coll, em trobo la Montse i l’Enric d’Obrint Traça, em poso a xerrar amb ells per fer temps i que el Pere m’atrapi. De cop apareix corrent: “Ei Pere! on vas corrent?!” Ni para, comença a córrer a munt. Em poso a caminar, durant un temps el vaig veient, però quan arribo dalt de la pujada ni rastre. Decideixo correr els plans i baixades i descansar a les pujades. Així fins a Prades, i ni rastre del Pere. Molt hem temo que s’ha prés un pot de 5 hores i a caigut al pique de l’Ernest. A Prades tot just paro 2 minuts per agafar el pot de mel i dos plàtans per menjar de camí. Vaig a la captura del Pere, i qui sap si de l’Ernest i el Joan.

La baixada a La Febró la faig prou ràpida, i la pujada cap als avencs massa ràpida. Desprès quan arribo a dalt ho pago, quan vaig a avançar a un grup que van a un trote un pèl més lent que el meu, primer el bessó dret i desprès l’esquerra em diuen que corri m’ha ……. estiro una mica i només corro al trote (una mica més lent a les baixades). A les tosques encara adelanto a algun que altre i arribo a Vilaplana. Del Pere ni rastre, quina canya li està fotent! (i això que l’havia de fer caminant…) Al control de Vilaplana em trobo l’Esio i l’Eduard que ja se’n van. I una salvadora, l’Esther, quan li explico que vaig amb els bessons una mica carregats, em fa un massatge amb reflex, em diu que sobretot no pari gaire i que quan arribi a casa em fiqui gel. Dit i fet, quan acaba amb el massatge (que em va salvar la marxa, si no, no sé com hagués acabat aquells infernals 12 km de riera) em fico en marxa. Quan trobo un pla m’animo mentalment i em fico a trotar. I com si no em conegués el camí, just en un revol vaig empanat i tiro recte fins al cap de 2 minuts que arribo a un mas. Quina gràcia em fa tornar enrere! (per uns moments vaig pensar de fer camp a través, però ho vaig descartar, la pàjara i les forces no acompanyaven a fer aventures.

Quan arribo a l’Aleixar, em preparen una llimonada natural que està de conya! Arrenco i quan trobo la pujada ja vec a uns petit grupet d’unes 8 persones força dispersades. Vaig atrapant-los, poc a poc. Fins que em trobo l’Esio i l’Eduard. Xerro una mica amb ells i vaig tirant, doncs l’Esio està tocat del genoll i no pot. Poc desprès sento com algú s’acosta per darrera molt ràpid i em passen, i són ells! L’Esio i l’Eduard han agafat forces. Poc desprès els torno a atrapar i ja anem junts fins a la meta. Ara estira un, ara l’altre, veiem impossible baixar de les 8 hores, però ens hi podem acostar. Alucino amb el Pere, que sembla que ha baixat de les 8 hores.

Arribem a la meta amb 8h i 8min. i des de la gespa l’Ernest em pregunta pel Pere. “El Pere?! doncs des que m’ha passat al Coll no l’he vist, anava davant meu… segur que no ha arribat?” Poc desprès arriba el Pere. Es veu que al Coll a fet una visita per plantar un alzina i no m’ha vist passar ni jo l’he vist amb ell. Jo apretant per atrapa’l i ell esperant-me perquè l’atrapès!!

 

EN FI, UN DIA MÉS GAUDINT DE LA VIDA. FINS LA PRÒXIMA COMPANYS!!!

PD: en aquesta marxa no vaig pendre la càmera, així que les fotos no són meves. Aprofito per anunciar que properament us penajré els vídeos de les marxes que encara no he penjat (Molins de Rei – Vilafranca / Cap de Creus / Travessa del Montseny)

 




Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php